La cara gratuïta del festival de cinema i documental In-Edit

El festival projecta alguns films ja estrenats disponibles a diverses biblioteques i ofereix activitats paral·leles d’entrada lliure

Des del passat dia 25 d’octubre i fins el proper diumenge 4 de novembre es celebra a Barcelona la desena edició del festival de cinema i documental musical In-Edit Beefeater. Enguany, coincidint amb la primera dècada de vida del certamen, a més de la principals novetats del gènere, es projecten a les sales barcelonines un bon nombre de títols ja estrenats en edicions anteriors i alguns dels clàssics del documental musical, ja que a través dels vots populars, l’In-Edit ha confeccionat una llista dels 100 millors films de la història.

Aquesta edició també rendeix un merescut homenatge a una figura clau per entendre el documental i el cinema de temàtica musical en les últimes dècades: Julien Temple. Al costat de Don Letts, el britànic es va convertir en un dels cronistes audiovisuals de l’explosió punk al Regne Unit i des de llavors ha protagonitzat una carrera irregular però definidora del gènere. Algunes de les seves creacions que es poden veure durant aquests dies a Barcelona ja porten força temps disponibles i, moltes d’elles, es poden trobar a les biblioteques. És el cas de Joe Strummer: Vida y Muerte de un Cantante (2007) que aprofundeix sobre la vessant més personal del desaparegut líder dels Clash, a través de la mirada d’amics i coneguts. Una altra de les obres claus de Temple, The Great Rock’n’Roll Swindle (1980), no projectada al festival, també està disponible al catàleg de les biblioteques. Però per poder veure l’última creació del britànic, London The Modern Babylon, caldrà passar per caixa.

A banda del cicle dedicat a Julien Temple, dins del Top 10 dels 100 millors títols triats pels seguidors del festival, estan també disponibles gratuïtament els històrics Don’t Look Back (1967) de D.A. Pennebaker sobre la gira anglesa de Bob Dylan del 1965 -escollit el millor documental de la història segons la votació-, The Last Waltz (1978), un concert de The Band filmat per Martin Scorsese, i el convuls pas dels Stones per Altamont a Gimme Shelter (1970).

Entre la resta de títols recuperats, destaquen Joy Division (2008), de Grant Lee, un documental de format clàssic de la banda de Manchester i el seu líder Ian Curtis, i Let’s Get Lost (1988) el retrat del rei del jazz californià Chet Baker.

Aquesta edició del festival també combina les projeccions amb altres activitats paral·leles d’entrada lliure que es fan a l’Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna, com un col·loqui sobre música i política, una masterclass del mateix Julien Temple i projeccions especials de les edicions de l’In-Edit que s’han fet a Xile o Brasil, entre altres.

*Publicat al portal digital La Cultura no Val Res  juntament amb Cesc Guimerà

48h Open House Bcn, el festival de l’arquitectura de la ciutat

Què tenen en comú ciutats com Nova York, Dublín, Tel Aviv i Barcelona? Doncs que totes elles celebren l’Open House Festival. Un esdeveniment que permet, durant 48 hores, visitar de franc alguns dels edificis més destacats arquitectònicament de la ciutat on té lloc. Amb aquesta iniciativa, es pretén apropar a tothom l’arquitectura ben feta, ben dissenyada i ben construïda. 

Tot i que la idea de l’esdeveniment va començar a Londres el 1992, a Barcelona no es va celebrar per primera vegada fins el 2010 on, tot i la novetat, va aconseguir més de 25.000 visites.

L’èxit de la iniciativa ha fet que el proper cap de setmana (27 i 28 d'octubre) la capital catalana celebri la tercera edició del festival, que sense ànim de lucre i amb la important participació dels voluntaris, permet visitar tot tipus d’espais dels diferents barris de la ciutat, des del Palau Mornau (actualment museu dedicat al cànnabis) fins al Parc de Recerca Biomèdica o el Canòdrom de Meridiana. I així fins a 150 edificis que es poden visitar per lliure o bé fent un dels itineraris ja marcats pel col·lectiu organitzador, Arquitectura Reversible.

48h Open House Barcelona pretén revalidar l’èxit obtingut els dos anys anteriors i, per aconseguir-ho, han posat en marxa un canal a Twitter, un a Facebook, un compte a Instagram i la utilització del hastag #OpenHouseBcn.

*Publicat al portal digital La Cultura no Val Res 

L’essencial és invisible als ulls, segons 'El petit Príncep'

Quants cops hem sentit aquella frase que diu “L’essencial és invisible als ulls”? I potser molts encara no saben d’on surt. Doncs surt d’una història també essencial, que tant pot ser apte per a nens com per adults. Que es pot llegir diverses vegades a la vida i que cada vegada hi trobaràs petits detalls desconeguts.

Parlem, sense cap mena de dubte, d’El Petit Príncep d’Antoine de Saint-Exupéry. Un conte filosòfic de lectura obligada, que explica la història d’un aviador (com l’autor) que a causa d’una averia ha d’aterrar forçosament al desert del Sàhara. Aquí toparà amb el Petit Príncep, vingut de l’Asteroide B 612, un petit planeta amb tres volcans, una rosa i baobabs que fan la guitza.

El Petit Príncep explicarà que durant el seu viatge ha visitat altres set planetes d’on tots en treu la seva particular conclusió, que a l’hora serveix al lector per treure'n la seva reflexió.

Quan arriba a la terra, es trobarà amb una guineu qui, curiosament, l’hi explicarà el significat del mot “domesticar” i gràcies a ella sabrà també què és l’amistat.

Traduïda a moltíssimes llengües, apareix editada per primera vegada el 1942 a Nova York i, des d’aleshores, s’ha tractat d’un fenomen editorial.

Per alguns (un petit grup, val a dir) no és més que una “anada d’olla” de l’autor, que posteriorment s’ha magnificat. Per altres (la majoria) és una obra d’art amb tota regla. Un clàssic indispensable a totes les biblioteques personals.

Tot i així, els dos grups acostumen a coincidir en que té alguna frase memorable: “Bé he de suportar dues o tres erugues si vull conèixer les papallones!”

**

Títol: El petit príncep (Le Petit Prince)

Autor: Antoine de Saint-Exupéry (traducció d'Anna i Enric Casassas)

Editorial: Salamandra / La Butxaca