Brokeback Mountain, un història actual

Recentment els mitjans s’omplen de notícies sobre homosexualitat: Jason Collins ha estat el primer jugador de la NBA que ha reconegut ser homosexual, i França ha aprovat el matrimoni gai. Per això, és un bon moment per veure Brokeback Mountain, una pel·lícula estrenada el 2005 i disponible a moltes biblioteques de Catalunya i de la Diputació de Barcelona.

Dirigida per Ang Lee, un director taiwanès conegut per la direcció de Tigre y dragón, Sense and Sensibility i La Vida de Pi, la pel·lícula ha guanyat diversos premis, entre ells un Òscar a la millor direcció, Premis Bafta, i diversos reconeixements d’associacions de crítics d’arreu del món.

Precisament, un d’aquest Òscars que ha guanyat és el del millor guió adaptat (per Diana Ossana i Larry McMurtry), ja que el film es basa en un relat breu d’Annie Proulx guanyador del Pulitzer.

L’argument molts ja el sabeu: dos cowboys que van a treballar de pastors a Brokeback Mountain l’estiu de 1963 i s’enamoren. Les actuacions, tant la del protagonista Heath Ledger en el paper d’Ennis del Mar com la de Jake Gyllenhaal en el paper de Jack Twist, són espectaculars; mèrit que els va valdre a ambdós la nominació als Òscars com a millor actor i millor actor de repartiment respectivament.

Com sempre, imprescindible veure-la en versió original per poder copsar tots els matisos dels accents (molt treballats!) i les frases exactes, ja que les traduccions a l’espanyol han portat més d’un malentès, sobretot en la frase final de la pel·lícula “I swear”, que ha estat erròniament traduïda com a “Jack, ¡Hay que ver!”.

Imprescindible per veure que la homosexualitat en certs contextos encara està mal vista (precisament el 2008 la cadena italiana Rai Due va emetre la pel·lícula tallant les escenes de sexe entre Ennis i Jack i modificant sensiblement, així, el significat). Encara queda molt per fer en la igualtat i des del món de la ficció s’intenta.

*Publicat al portal digital La Cultura No Val Res

Edimburg, país de pluja (evidentment)

L'última escapadeta de cap de setmana ha estat Edimburg. Volia veure com funcionen les coses en un país que, com el nostre, també aspira a ser independent.

Com a ciutat, Edimburg té la mida ideal per ser visitada en profunditat en un parell o tres de dies. Això sí, agafeu impermeable, perquè us serà imprescindible. Com s'és dit, en un sol dia podreu passar per totes les estacions de l'any.

La ciutat es divideix, bàsicament, en dues: la Ciutat Nova (New Town) i la Ciutat Vella (Old Town). No cal dir que la major concentració d'història i turistades està a la Old Town. Totes elles al voltant de la Royal Mile o High Street, el carrer principal que uneix el Castell d'Edimburg (sobre el Castle Rock) fins al Palau de Holyroodhouse, residència oficial de la reina Elizabeth II. En aquesta part, els carrers recorden el traçat medieval. 

A banda dels museus i altres monuments, en aquesta zona és imprescindible visitar-hi el Parlament Escocès, dissenyat per l'arquitecte català Enric Miralles, i fer un tour per Mary King's Close, un carreró comercial del s. XVII que actualment es troba tapiat i forma part de la denominada "ciutat subterrània", on hi passen infinitat de llegendes sobre fantasmes de persones que van morir de la pesta (si voleu saber-ne més us recomano aquest vídeo: Ciutat sota terra, Edimburg).

Entre la Ciutat Vella i la Nova s'hi troba el Princess Street Garden, uns jardins que separen les dues parts de la ciutat i que tenen una magnífica vista sobre el Castell (no cal dir que Escòcia és el país verd per excel·lència, i Edimburg no podia ser menys!).

La New Town, encara que no amb tant història, també té el seu encant. Des d'aquí podeu enfilar cap a Dean Village, un llogaret a la riba del riu Leith molt pròsper en el seu moment ja que comptava amb fàbriques que treballaven amb molins d'aigua. Haig de dir que actualment no em faria res viure-hi!

Com Roma i Praga, la ciutat d'Edimburg també està construïda entre set petites muntanyes o pujols. Per això, si voleu fer una vista general i situar-vos és molt recomanable pujar fins a Calton Hill i, si us en queden ganes, Arthur's Seat.

Aprofiteu que s'acosta l'estiu per anar al Edinburgh International Festival, diuen que és fantàstic!

Vista del Castell d'Edimburg i Castle Rock

Vista d'Arthur's Seat

Interior Parlament Escocès

Vista de la New Town des de Calton Hill

Dean Village

The Meadows

Art i cultura: una ruta noctura pel cementiri de Monjuïc de Barcelona

Són les set de la tarda d'un dimecres qualsevol a la ciutat de Barcelona. Aviat començarà a fer-se fosc. Passejar pel cementiri seria un acte macabre si no fos perquè avui hi ha una ruta al cementiri de Montjuïc per commemorar els seus 130 anys d'història. Som-hi!

Un autobús ens porta fins a dalt de la muntanya. Comencem la passejada (no ens fan falta xiruques però si una espelma que ens ha facilitat l'organització). L'ambient és íntim i el grup de persones reduït. Viatgem en el temps gratuïtament.

Leandre Albareda, l'arquitecte del cementiri, construït per ordre de Rius i Taulet, aleshores alcalde de Barcelona, ens dóna la benvinguda davant del seu panteó. S'inici així una ruta ambientada per personatges històrics i l'acompanyament de música clàssica a ritme de violins.

El segueixen una visita a la sepultura del polifacètic artista Apel·les Mestres, i més tard ens rep la difunta Teresa Amatller, filla d'Antoni Amatller, un empresari català que encara avui és conegut per l'empresa de  xocolata que va crear, i perquè, precisament, va encomanar a Apel·les Mestres algunes creacions per publicitar la seva marca.

La ruta nocturna continua amb el panteó Buhigas i el mausoleu d'estil neoclàssic del basc August Urrutia, on un imponent àngel de l'escultor Martínez i Fortuna es debat entre la vida i la mort.

El panteó Carbó, la sepultura realista de la família Maucci, el panteó Coromina, el monument a Pascual Madoz i, finalment, el mausoleu de Bartomeu Robert, conegudíssim doctor de Barcelona, ex alcalde i que presidí la Lliga Regionalista, on està enterrat juntament amb el seu amic, també doctor, Emerncià Roig.

Aquestes són algunes de les delícies que amagada un lloc sovint desconegut i evitat per molts. On, aquí sí, l'art és immortal.

*Us recomano una de les visites guiades que Cementiris de Barcelona hi organitza. Mentrestant, podeu anar veient el que us espera en aquesta pàgina de foto-relats trobada per la xarxa.

‘El llenguatge secret de les flors’, secrets i sentiments d’una jove de divuit anys

Una història sobre el perdó, l’amor maternal i la por que ens paralitza a tirar endavant amb aquells qui estimem.

El lenguaje de la flores (El llenguatge secret de les flors en català) és la història de la Victòria, una noia de divuit anys que ha passat per 32 cases d’acollida. Com a resultat d’això, és una persona solitària i tancada en si mateixa. Un dia cau en mans d’Elizabeth, la seva futura mare adoptiva, una dona encantadora però amb un passat turbulent que l’hi ensenyarà el llenguatge de les flors, un llenguatge victorià creat perquè les persones, especialment les dones, poguessin expressar els seus sentiments, i on cada flor té un significat diferent. La Verònica és la fidelitat, el Saüc la compassió, la Sàlvia representa la bona salut i la llarga vida.

La Victòria acabarà creant el seu propi diccionari floral i es guanyarà la vida amb Mensaje, una floristeria especialitzada en fer casaments duradors mitjançant el simbolisme de les flors.

Vanessa Diffenbaugh es basa en detalls autobiogràfics per escriure aquesta història tant captivadora, el seu debut literari, que ha estat èxit de vendes als Estats Units. Per escriure-la s’ha basat en el llibre Le Langage des Fleurs, de Charlotte de Latour, un recull de simbologia de flors que va donar peu, anys més tard, a la floriografia i entre 1830 i 1880 es van publicar centenars de diccionaris florals a Europa i Amèrica.

En una Contra de La Vanguadia del passat agost trobareu més detalls sobre la relació de Diffenbaugh i la novel·la.

La història transcorre a San Francisco, alterna dos temps d’una manera molt fluïda i amaga un gran secret que no es desvela fins el final.

**

Títol: El lenguaje de las flores (Traducció de Gemma Rovira Ortega) 

Autor: Vanessa Diffenbaugh

Editorial: Salamandra

*Hi ha versió en català. 

‘La bibliotecària d’Auschwitz’, llibres que fan oblidar la realitat

Quan creus que ja ho has llegit tot sobre la Segona Guerra Mundial i els camps de concentració, pot caure a les teves mans una història que et farà canviar de parer.

Basada en fets reals i novel·lada des de la ficció per un periodista que ha treballat i col·laborat en mitjans com El Periódico, La Vanguardia, l’Avui o Qué Leer en l’actualitat,  Antonio G. Iturbe. Parlem de La bibliotecària d’Auschwitz, basada en la vida d’Edita Adlerova (Dita), una jove de catorze anys nascuda a Praga i de família jueva que, després de passar pel gueto de Terezín, és enviada juntament amb el seus pares al camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau.

Aquí, la Dita serà la bibliotecària d’una de les biblioteques més petites i secretes de tots els temps, formada per uns vuit llibres en paper i molts llibres vivents, persones que sabien històries senceres de memòria i les explicaven als nens del camp familiar d’Auschwitz-Birkenau. Un camp creat només per convèncer a les visites de la Creu Roja Internacional de que els camps de concentració ideats pels nazis no eren tant dolents. Els llibres i el coneixement hi estaven prohibits, però al barracó 31 Fredy Hirsch hi va crear d’amagat el més semblant a una escola.

Iturbe, ben documentat, explica una història real que emociona i desespera. Que fa adonar-nos de fins a quin punt som capaços d’arribar els humans per conviccions. I el lector acabarà sentint una mena d’afecte per la protagonista, Dita, valenta i intel·ligent, i amb qui Hirsch va confiar des del primer moment per tirar endavant el seu petit gran secret.

“Eres valiente porque los valientes no son los que no tienen miedo. Ésos son los temerarios, los que ignoran el riesgo y se ponen en peligro sin ser conscientes de las consecuencias. Alquien que no es consciente del peligro puede poner en riesgo a cualquiera que esté a su lado.”

Una petita marevella!

Edita Adlerova, actualment viva i resident a Israel, ha estat la protagonista d’una Contra de La Vanguardia.

**

Títol: La Bibliotecaria de Auschwitz 

Autor: Antonio G. Iturbe

Editorial: Planeta

*Hi ha versió en català. 

*Publicat al portal digital La Cultura no Val Res