dijous, 17 de març de 2016

La delicadesa de ‘Vents més salvatges’


Llegir la Bel Olid fan entrar ganes d’escriure. I si no us ho creieu, fullegeu Vents més Salvatges. Amb la delicadesa que desprenen les paraules ben escrites, la Bel és capaç de descriure allò més amarg de la quotidianitat. Perquè, malgrat tot, rere les protagonistes femenines dels seus relats, s’hi amaga amor a la vida i confiança cega amb la humanitat.

Són relats del dia a dia però sense cap vulgaritat. Que reflexionen sobre la cadena laboral que ens ha tocat viure, en un món de globalització i a voltes terror que amenaça a cada cantonada, i sobre altres aspecte no menys rellevants, encara que ho semblin.

Setze relats ambientats aquí i allà, en qualsevol lloc que ja tenim a l’imaginari. Relats per pair-los i anar-los llegint mica en mica, sense presses ni el garbuix del transport públic.


Relats breus per trobar-se un mateix, sobretot una mateixa, com la protagonista de Sorra entre els dits: “No sentia el buit terrible que esperava. Sentia només que era, sense haver de fer res concret per a ningú més, era, allà. I va adonar-se que s’havia trobat a faltar, els darrers anys”.

dijous, 3 de març de 2016

‘La dona que fugia de la boira’, finalistes i Premis Sant Jordi

Ser un llibre finalista o Premi Sant Jordi sempre té la garantia de que estarà, com a mínim, ben escrit. Així que si ets dels que llegeix tot el que se’t posa al davant i no només novetats editorials, és un bon criteri per fer la tria.

La Dona que fugia de la boira, finalista al Premi Sant Jordi 2009, és un d’aquests llibres de més a més. Com molts, descriu el període que comprèn la Guerra Civil Espanyola i la Postguerra a través dels ulls de la seva protagonista, la Teresa, una lleidatana que acaba el seu cicle vital a Barcelona, en un entorn social molt diferent d’on el va començar. 

Influït per la Mercè Rodoreda, Albert Llimós, aleshores escriptor novell, traça un personatge a cavall entre la Colometa de La Plaça del Diamant i la Teresa Goday de Mirall Trencat. Fins a tal punt que la novel·la sembla que estigui escrita en dos parts i les descripcions es poden assemblar en el nostre imaginari a descripcions que ja ens hem fet mentalment a novel·les passades.


La Dona que fugia de la boira repassa un període històric que tots coneixem. Sense massa “floritures” i amb certes incongruències, sobretot temporals (vegeu com el pare de la Teresa ja és mostra vell a l’inici i continu vell al final del llibre, sense acabar-se de resoldre la relació d’aquest amb la seva filla) però amb rigor. 

dissabte, 23 de gener de 2016

Cinisme publicitari a '13,99 euros'


Eufòria i transgressió. Com el Michel Houllebecq de la publicitat i l'histerisme, Frédéric Beigbeder retrata a la perfecció una professió de risc (mental) molt valorada però a la vegada desconsiderada: la publicitat. On tot val (o valia) per un eslògan que es gravi en el subconscient ("A mi me daban dos") i ens desperti aquelles necessitats més impensables i difícils d'aconseguir.

Quan estàs tip d'haver de lluitar per superar-te cada dia i haver de demostrar a uns mediocres professionals que es fan dir els teus caps i decideixes fer el possible perquè t'acomiadin, és perquè aquest món està perdut. I Beigbeder retrata aquesta societat malalta com mai a 13'99 euros. Igual que ho ha fet J.G. Ballard a la suposada ciència ficció d'algunes de les seves obres.

Una obra mestre que no deixa de ser contemporània. Un indispensable no només de la literatura (sí senyors, això també és literatura), sinó per qualsevol que es dediqui o es vulguis dedicar al món de la comunicació en general. Perquè s'ha de saber quins riscos es corren: el món continua igual de mediocre que sempre. Cinisme i arrogància a parts iguals per part d'un autor que sap de què parla: ell mateix va ser publicista d'una gran multinacional a França abans que l'acomiadessin. Una descripció on s'emmiralla perfectament l'Octave, el protagonista. "¿Com detectar que eres infeliz? Tu rostro rebosa vitalidad. Crees que estar moreno te permite mantenerte joven cuando es todo lo contrario: se reconoce a las viejas momias por su bronceda permanente".

I com tots el supervendes, s'ha portat a la gran pantalla. Aquí però, sense pena ni glòria. Perquè, com al món de la publicitat i als eslògans, algunes obres triomfen i d'altres no.


Quan costa reprendre la lectura i et trobes amb meravelles com aquesta, veus que no tot està perdut.

*Publicat al portal cultural La Cultura No Val Res

dimecres, 2 de setembre de 2015

‘Un crimen Bretón’, salines i misteris

Abans de començar un viatge un s’ha d’ambientar: llegir guies, blogs, revistes de viatges i també, i no menys imprescindible, literatura vinculada a la zona. Algunes zones tenen particularitats molt concretes dins el país al qual pertanyen, com Catalunya, Escòcia o la Bretanya, per exemple. I res millor que la lectura per començar a endinsar-nos-hi.

Quan es visita la Bretanya francesa, a banda de llegir Chateaubriand o poemes clàssics, les aventures del comissari Dupin, com si es tractessin de les de l’Astèrix i Obèlix, ja han esdevingut imprescindibles.

George Dupin és un comissari de la prefectura de Concarneau que compleix tots els estàndards del comissari de novel·la negre: condueix un vell Citröen XL, porta una Sig Sauer de 9 mm, és un addicte al cafè i apunta tots els indicis en una llibreta, concretament una Clairefontaine.
L’artífex de Dupin és Jean-Luc Bannalec, pseudònim de Jörg Bong, un autor alemany d’origen bretó que s’està convertint, amb certa modèstia, en el Henning Mankell de l’indret.

Fins ara Dupin ha protagonitzat tres llibres: El misterio de Pont-Aven, Muerte en las islas i Un Crimen Bretón (editades per Grijalbo). Es tracta d’una visió moderna de les mítiques novel·les de detectius, totes elles molt ben ambientades, fins al punt de transportar-te a la Bretanya francesa i a pobles con Le Croisic, Guérande o Concarneau i, sobretot, a les costums bretones, carregades de mites i històries populars així com d’una gastronomia que no té res a envejar a la gastronomia mediterrània (a la Bretanya no tot són creps!).

Els llibres de Bannalec s’han convertit en un autèntic èxit a Alemanya i es diu que, fins i tot, han fet augmentar el turisme en aquesta part de França. En el cas de l’últim llibre de la saga, Un crimen Bretón, el comissari s’encarrega de la investigació d’uns crims a la zona de les salines de Guérande i retrata què amaguen els empresaris de la sal (un sector molt actiu en aquesta zona).

Si encara us queden dies de vacances i esteu pensant en visitar la Bretanya (un destí molt recomanat!) o bé us encanten les novel·les negres i policíaques, no dubteu en llegir alguna aventura d’en Dupin!.

dijous, 4 de juny de 2015

‘Les veus del desert’, una travessa emocional pel desert d’Austràlia


Una autèntica aventura emocional”. Així és com defineixen alguns la història de la Marlo Morgan a Les veus del desert, un llibre que explica l’experiència de l’autora en una travessa pel desert australià acompanyada d’una tribu aborigen. 

Un viatge que esdevé una travessa emocional i un missatge d’alerta cap a la societat occidental que, en paraules dels aborígens australians (al llibre els anomenats la Tribu dels Autèntics) està destinada a reconciliar-se amb la terra si no vol desaparèixer o patir les conseqüències devastadores del que estem fent al planeta.

Morgan no deixa indiferent al lector i fa reflexions interessants, com la visió de la medicina i la curació amb la visualització d’imatges positives, el rictus de la mort i de tornar a la terra allò que li pertany o l’alimentació i les celebracions i de com n’arribem a ser de superflus els humans occidentals.

Però, què té de veritat i què té de mentida aquesta història? Per alguns és una història ben real, per d’altres (jo inclosa) és una històrica inspirada en la realitat, que recorda l’esperit newage i yankee. Els mateixos aborígens australians s’hi van oposar fins al punt de paralitzar el rodatge d’una pel·lícula que reproduïa el llibre, els drets del quals havien estat venuts a United Artists. Al·legaven que el missatge final que donava el llibre no reproduïa la realitat. I es diu que, fins i tot més tard, la mateixa Marlo Morgan va admetre que la novel·la era un treball de ficció (tot i que després en va publicar una continuació -The Last Farewell-, que segon ella va ser escrita a petició dels seus amics australians).


Sigui com sigui, no hi ha proves del viatge que explica al llibre ni de les, segons ella, “peticions dels aborígens australians”. Però, ep!, no per això deixa de donar missatges per reflexionar. El millor es que cadascú llegeixi el llibre (Mutant Message Down Under en versió original) i jutgi. El que si està clar és que el llibre va ser un súper vendes (sobretot a Estats Units, d’on és l’autora) i es van vendre els drets a Harper Collins Publishers per 1,7 milions de dòlars, el que possiblement hagi pogut assegurar una bona jubilació a l’escriptora...

*Publicat al portal La Cultura No Val Res