dijous, 17 abril de 2014

‘El Carrer de les Camèlies’, un clàssic imprescindible

Sobren ressenyes per descriure El Carrer de les Camèlies. Premi Crítica Serra d’Or de novel·la el 1965, Premi Sant Jordi el 1966 i Premi Ramon Llull de novel·la el 1969.

El Carrer de les Camèlies és un clàssic de la literatura catalana, el segon llibre de Mercè Rodoreda escrit a l’exili que descriu a la perfecció, i només com sap fer ella, un retrat de la Barcelona de postguerra. On el carrer està ple de persones anònimes, víctimes del seu patiment particular, que esdevenen testimoni d’una època.

La Cecília Ce, de pensament complex i desordenat, no coneix els seus orígens familiars ni tampoc perquè l’abandonen al néixer al Carrer de les Camèlies. Tot i que no va a l’escola i, per tant, no està en contacte amb altres nens, aprèn de la mà d’en Jaume, el seu pare adoptiu, “tot el que  cal saber i més”, la qual cosa no li impedeix fantasiar tant com sigui possible.

La Cecília viurà amors tèrbols i convulsos, fruit de la seva innocència i poca vinculació afectiva i amb l’entorn. Passa a dependre econòmicament dels homes, que intenten fer d’ella el que volen (ho aconseguiran?). I per fer-se valer ella mateixa, intentarà cosir bruses o exercir l’ofici més antic del món. “Una nit, sense pensar-m’hi, la vaig arrossegar fora de la barraca, vaig agafar el portamonedes, i, prima com un espàrrec, me’n faig anar a la Rambla a fer senyors”. 

Avortaments i vòmits. Esperit humà de supervivència. La narració fa viure a la protagonista en un món de l’absurd. Triangles amorosos, maltractaments, degradació física i moral... Fins que la Cecília coneixerà l’Esteve, qui li regala un pis i li fa canviar, aparentment, el destí.

Rodoreda no deixa de sorprendre a cada conte a novel·la que una llegeix. Sense cap mena de dubte, és la més gran de lletres catalanes. Una bona opció per regalar per Sant Jordi!

*Publicat al portal cultural La Cultura No Val Res.

dissabte, 12 abril de 2014

Bèlgica en 48h: Brussel·les i Bruges

"Brussel·les potser no té una bombolla immobiliària, però té una bombolla funcionària". Això em va dir un amic que hi viu (precisament gràcies a una beca) i que, en part, té força raó. El país, de tradició neutral en els diferents conflictes europeus i per la seva ubicació central al continent, és la seu de les institucions de la Unió Europea: el Consell Europeu, la Comissió Europea, El Consell de la Unió Europea i el Parlament Europeu. Tots ells agrupats al conegut com a barri europeu de Brussel·les. En resum: acull una part d'on van a parar els nostres impostos en forma de salaris (i encara hi ha més institucions que no he nomenat!).
L'ambient entre setmana és força diferent del de dissabtes o diumenges. Però amb 48 hores n'hi ha prou per gaudir turísticament de la capital i, fins i tot, fer alguna escapadeta als voltants.

Plaça principal del barri europeu

De l'aeroport principal (Bruselas-Zaventem) fins al centre és un moment. I una vegada allà, es poden veure les atraccions turístiques força ràpid, ja que no les separa gaire distància. És conegudíssim el Manneken Pis, l'escultura de bronze de 61 centímetres d'un "nen que pixa" que sense dubte és el més fotografiat de la ciutat. El nen té també la seva rèplica femenina, més actual, la Jeanneke Pis, una nena de 50 centímetres inaugurada el 1987 i que també fa pipí (i resulta que després els escatològics som els catalans!). Tot es troba al voltant de la Grand Place, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de 1988.

Grand Place

Manneken Pis

Brussel·les també té les primeres galeries comercials d'Europa, les Galeries Saint Hubert, inaugurades el 1847 i que encara mostren tota la seva elegància. I per elegant i, sobretot, gran, el Palau de Justícia. Un edifici descomunal obra de l'arquitecte Joseph Poelaert construït entre el 1866 i el 1833 sota el regnat de Leopold II. Amb 52.464 metres quadrats, ha estat durant dècades l'edifici més gran del món i encara ara segueix essent un dels edificis de pedra més grans del planeta. Des del 1986 que està en obres de restauració, així que no us estranyeu si a la majoria de fotos recents que veieu del palau hi ha bastides entremig... Situat a la zona més alta de Brussel·les, l'edifici es pot veure des de quasi tota la ciutat i, precisament des del costat del palau es poden veure les millor vistes de la capital belga i el Atomium al fons. Aquest últim, tot i que es troba una mica lluny, s'ha convertit en un símbol de la ciutat, com la Torre Eiffel.

Galeries Saint Hubert


Palau de Justícia



Passejar pels carrers, les places o gaudir de l'ambient nocturn és molt recomanable. Allunyar-nos una mica del centre i endinsar-nos en el caràcter de cada barri també val la pena. Le Sablon o Les Marolles són barris que no es poden perdre (ni els mercats d'antiguitats que tenen!). Curiós visitar també Matongé, el barri africà de la ciutat i una de les grans sorpreses positives que em vaig emportar del viatge (que escrivint aquesta entrada he descobert que el The Guardian li va dedicar un article genial).

Si sou de gastronomia, Bèlgica té els seus plats típics coneguts: musclos amb patates fregides, patates fregides, xocolata i cervesa (i altres plats fets amb carn menys reconeguts internacionalment però que formen part de la cultura gastronòmica tradicional belga). Maison Antoine és una paradeta de Brussel·les que està entre els que fan les millors frites del món. No en sóc una experta, però puc dir que les seves patates fregides són bones i no olioses. De musclos amb patates fregides n'hi ha a tot arreu i, sobretot, és un plat orientat al turista. En canvi, la xocolata belga està tant orientada a turistes com consumida per autòctons. I puc donar fe que és de la millor (com a fanàtica de la xocolata, potser no sóc massa objectiva?). Godiva, Neuhaus, Passion Chocolat, Corné Port-Royal o Pierre Marcolini, són algunes de les marques belgues que val la pena provar. De marques de cervesa belga i boníssima, en canvi, n'hi ha tantes que no sabria ni per on començar. El millor és que aneu a la cerveseria Delirium Tremens i proveu alguna de les més de 2.000 tipus de cervesa que tenen.

Maison Antoine

Bruges és una ciutat belga que també té les seves cerveses característiques. Si visiteu Brussel·les i us queda temps (en 48 hores es pot fer tot!), no deixeu de passar per la que es coneix com "La Venècia del Nord". Una ciutat maquíssima i de conte. Plena de canals, romàntica, però també bastant turística. La capital de la província de Flandes Occidental és Patrimoni de la Humanitat des de l'any 2000 i conserva una estructura medieval intacta. De camí a Bruges, us podeu aturar a Gante, la capital de la província de Flandes Oriental i fer-hi una volta. Abans, però, recordeu que a Brussel·les utilitzen el francès (i l'anglès, ja que és la llengua del funcionariat de la Unió Europea) i a la regió flamenca val més que l'eviteu. Tot i que el saben de sobres, la llengua prioritària és el flamenc, una varietat d'holandès.    

Bruges

Article de El Viajero del País de les cerveses belgues. No us el perdeu!: clic aquí 

dissabte, 15 març de 2014

‘Dios vuelve en una Harley’, entre la narració i l’autoajuda

Trenta anys, soltera i uns canons de bellesa que no s’ajusten als actuals. La Christine està capficada en trobar l’amor de la seva vida. Però un dia se l’hi apareix un personatge, Joe, muntat dalt d’una Harley Davidson, que li farà veure que la felicitat comença i acabava en un mateix i amb la percepció que tenim de les coses i dels altres. 


Aquest personatge no se sap ben ve d’on ve: és Déu? És només una imatge mental de la protagonista? Com a El monjo que va vendre el seu Ferrari, aquest personatge dóna consells a la protagonista per viure plenament feliç, i ho fa amb forma de manament, sis en total, que la Christine anirà descobrint.

Joan Brandy ha fet de Dios Vuelve en una Harley un súper vendes, molt a l’estil americà, que es podria classificar entre la novel·la i un llibre d’autoconeixement o autoajuda. Aquest llibre la va donar a conèixer, i va ser el punt de partida per publicar-ne molts més: Dios vuelve en una Harley: el regreso; Te amo, no me llames; En llamas; Hasta el Cielo o Cuando tu estàs aquí.

No és un obra mestra, però és breu i ideal per llegir com a reflexió abans d’anar a dormir o fins i tot alternar amb una novel·la pròpiament dita. Només em sorgeix una reflexió... David Safier s’havia llegit el llibre de Brady abans d’escriure Jesús m’estima? La ironia que volen mostrar les dues protagonistes i l’aparició d’un personatge fictici com Jesús m’hi ha fet pensar més d’una vegada... 

dijous, 27 febrer de 2014

Homes i futbol


A hores d'hora, molts de vosaltres ja sabreu que alguns homes (per no dir la majoria) són capaços d'abandonar-vos en algun moment per un partit de futbol. El tema és recorrent. En parlen grups com Los Sencillos a Phutbol, Rita Pavone a El Partido de Futbol, y segur que un seguit més que com que no sóc una entesa del tema (més aviat al contrari) desconec. 
I també, a hores d'ara, molts ja coneixereu l'existència d'aquests anuncis de la revista Libero, publicació dedicada al futbol. 
Si els homes no escolten i no entenen les coses (o ho fan veure) quan els parlem de temes quotidians, perquè no fer-ho amb similituds futbolístiques?
Prenc nota!








divendres, 21 febrer de 2014

‘Desenfreno’, vida desenfrenada en una comuna


Blaen-y-Lyn és una comuna. Habitada per tot tipus de persones i que no passa pel seu millor moment. Els seus membres s’estan desintegrant i els joves que encara hi viuen estan perduts. La Kate comença a estudiar
fora per primer any i el seu germà Albert viu obsessionat amb què el món s’acabarà, influït per un altre membre de la comuna, que va ser acceptada, bàsicament, només perquè tenia un fill de l’edat de l’Albert i així s’asseguraven la continuïtat de la comunitat.
Coneguda com la Casa de la Marxa arran d’una festa d’aniversari que va acabar descontrolada, és un lloc emblemàtic on cadascú busca la seva existència particular. En Don i la Freya, els pares de la Kate i l’Albert, en van ser els fundadors. I en Don segueix capficat en què la comunitat sigui autosuficient amb els temps que corren.
Es tracta d’una novel·la amb un argument molt original, que transmet la bogeria de Blaen-y-Lyn. Persones poc convencionals amb formes de veure la vida i l’amor diferents al que la resta de mortals estem acostumats.
Joe Dunthorne, l’autor de la novel·la, fa un retrat de l’entorn molt ben aconseguit. Encara que, en alguns moments, l’excés de descripció de situacions rocambolesques està sobredimensionada i és feixuga. Passen moltes coses, sense que en passi cap.
Famós per la seva primera novel·la portada al cinema, Submarino, Dunthorne, periodista, poeta i escriptor gal·lès, s’està consagrant com un dels escriptors britànics de nova fornada més excepcionals i amb un estil molt particular. Però compte, perquè no tots els excessos són bons! 


Tràiler de Submarino