dimarts, 25 novembre de 2014

Sol de finals de setembre


Unes ratlletes de llum es filtren a través dels porticons dibuixant formes geomètriques a la paret. Combinades amb el groc mostassa de la pintura fan un efecte entre misteriós i encisador. L’habitació queda a la penombra. La Maria es remou. Un dia que està sola a casa els pares i es desperta abans del que tenia previst. Com quan era petita, del llit estant, fa ombres xineses a la paret. Públic i titellaire són una mateixa persona. L’atrapasomnis que penja del capçal del llit ho observa tot.

–Tant d’atrapar els somnis i te’ls quedes tots per a tu!- murmura la Maria.

Ho pensa sovint. Amb la il·lusió que li feia tenir un atrapasomnis i ara els hi ha agafat mania. De tanta il·lusió que en tenia, n’hi van regalar dos. Un la Leònida, aquella noia mallorquina i estrambòtica de la universitat, que li va fer l’amic invisible per Nadal. I, creient-se original, li va regalar aquests filets, entre teranyines i plomes, que creia que ningú més coneixeria. Però es va equivocar. Just un dia abans, a la Maria n’hi havien regalat un altre. La seva mare l’hi va comprar i l’hi va posar sota el tió. La Maria sap que és obra de la seva mare perquè és l’única que sabia la il·lusió que li feia aquest objecte originari d’Ojibwa. Creia que no hi perdia res en penjar-lo sobre el capçal i deixar que els malsons es filtressin. Qui sap si funcionava. I, per si de cas, ja que en tenia dos, en va penjar un al seu pis d’estudiants a Barcelona i un altre a casa els pares. Ara ha comprovat que, efectivament, formen part de la tradició oral. Continua tenint malsons i havent de prendre valeriana de tant de tant.

La Maria es remou entre els llençols. Mira el despertador d’esfera. Són quarts d’onze del matí i continua estirada al llit. Li encanta que els seus pares estiguin fora per no haver de fer horaris. Llevar-se quan vol, menjar quan té gana, vestir-se amb biquini tot el dia com a substitut de roba interior i anar descalça. No donar explicacions.

Decideix que anirà a la platja. Per ser finals de setembre encara fa sol. ‘A aquest pas menjarem les castanyes a la platja, com passa els darrers anys’ - pensa.

Es posa la part de baix del biquini marró, agafa el cabàs de llunes que té ja sempre a punt i s'enfila a la bici.

Pedala i pedala. Es sent com la protagonista de Lucía y el Sexo. Però en lloc de Formentera a l’Empordà.
– Això és el paradís! – crida amb el cap alt i les mans esteses. I es sent com el personatge principal d’una pel·lícula de Julio Medem.

Deixa que la tramuntana li toqui a la cara i arriba a la Cala Corbs, una petita cala del Baix Empordà
Il·lustració de la fantàstica Paula Bonet
envoltada de vegetació. L’aigua està clara i transparent. Hi ha quatre persones comptades i -miracle!- cap família. Precisament això, que no hi hagi cap família amb nens, és el que més alegra la Maria. Tranquil·litat de veritat. Platja i un llibre.

Estira la tovallola sobre les pedres, es calça les xancletes de goma, entra a l’aigua, i s’entreté mirant els colors que fan les algues i el sol. Un eriçó és mou. Vigila de no punxar-se. Sort de les xancletes!. Recull plomes d’ocell que suren, volàtils i delicades, que han perdut el seu rumb. ‘Aquesta tarda intentaré construir un atrapasomnis’, es diu a si mateixa. Aprofitar-les, juntament amb els fils que fa temps que té guardats. Substituirà el regal de la Leònida pel nou, com les pel·lícules versionades. I s’autoconvenç que aquest funcionarà i deixarà la valeriana.

De tan absorta que està, no ha pensat en posar-se crema. Quan se n’adona veu que se li estan començant a cremar els genolls. Abans que no sigui massa tard torna a les roques, agafa el pot de crema solar del cabàs de llunes i s’unta. Amb petits cercles, de baix a dalt, es va posant crema per tot el cos. Primer a les cames, puja per la panxa, els pits, els braços. I acaba per l’esquena.

 – Vols que t’ajudi? – diu seriosa una de les tres persones restants de la caleta. Un home d’uns 58 anys que es mou com si res i no es fa estrany.
 – No, gràcies, ja puc- contesta la Maria. I somriu. Un somriure de colors i enlluernador.

I com qui fa ombres xineses amb les mans, conseqüència de no arribar-hi bé, es dibuixa petites figures a l’esquena.  Misterioses, fetes amb crema que s’evapora, però que en un pel·lícula de Medem serien com les ombres borroses que no la deixen dormir i tindrien un significat imprescindible per l’evolució de la història.

dimarts, 18 novembre de 2014

‘Paraules a mitges’, i la nit del 23-F

Tots recordem què fèiem l’11 de setembre, quan van caure les Torres Bessones de Nova York, de la mateixa manera que el alemanys recorden la caiguda del mur de Berlín ara que se n’ha commemorat el 25è aniversari o a Espanya es recorda, especialment, què fèiem el fatídic 11 de març quan quatre trens de rodalies de Madrid van patir un atac terrorista. I el mateix passa amb el 23-F, l’intent de cop d’Estat que els més grans s’empenyen en recordar de tant en tant.

I què passa quan no recordes res del què feies aquella nit o, simplement, estaves tant ocupat amb altres assumptes que te’n vas assabentar més tard? Dissimules. O amagues la veritat.

Aquesta és una de les claus de Paraules a mitges, l’última novel·la de la Blanca Busquets que gira en torn al que estaven fent l’Annabel, l’Albert, la Nina i en Joanet la nit en què el tinent Antonio Tejero irrompia al Congrés dels Diputats. El desencadenant de tot és la confessió del pare, just abans de morir, de que va matar un home la mateixa nit de l’intent de Cop d’Estat del 1981.

D’una manera càlida i delicada, l’escriptora, guanyadora del Premi Llibreter 2011 amb La nevada del cucut (ja ressenyada al blog), traça els pensament dels personatges d’una forma molt subtil i innovadora. Paraules a mitges és una novel·la psicològica, a vegades costumista, que et transporta a la vida de poble d’interior, on és essencial conservar les formes, guardar el bon nom de la família i no desviar-te del camí marcat. No és casual, doncs, que l’obra es situï entre Barcelona, un poble de les rodalies de Vic i Ripoll. Banyats per la boira i amb la presència del Ter, que sense que es mencioni, el lector por intuir.


Literatura catalana en estat pur, on l’entorn i els secrets marquen per sempre els protagonistes. Paraules dites a mitges i veritats que es donen per sobreenteses. Segell Blanca Busquets en estat pur.

*Publicat al portal cultural La Cultura No Val Res

diumenge, 26 octubre de 2014

Octubre

Amb el canvi d'hora arriba la tardor. Les tardes tristes de diumenge i els poemes.


La lentitud s'amaga darrera les muntanyes,
poc a poc va fent miques el dia,
sense pressa.
Els color canvien.
Tot és roig, marró, carbassa.
Una lleu tramuntana i ens posem els guants,
com els estornells, que han fugit a arrecerar-se.
Ja no queden gavines,
ni grocs, ni blaus, ni sol que escalfa.

S'han amagat les formigues i han sortit els mussols.

dijous, 16 octubre de 2014

Un viatge ‘Hacia el sol de medianoche’

-¿Tú sabes lo que es el coraje?
-Hacer todas esas cosas que no quieres hacer porque te dan un miedo que te cagas. Seguramente porque son peligrosas que te cagas.
[...]
- No. El coraje no tiene nada que ver con lo que haces. El coraje consiste en ser fiel a tu corazón. Coraje viene de 'coeur'. 'Coeur' significa corazón.
[...]
- Coraje significa ser fiel a uno mismo de todo corazón. Contar la propia historia con el corazón.

I coratge és el que té la Catrina Davies a l'hora d'agafar una vella furgoneta groga i recórrer Europa, només amb el seu violoncel, per poder veure el sol de mitjanit a l'altre extrem del continent, a Nordkapp, Noruega. 

Arran de la mort d'un amic i un trencament amorós, la Catrina decideix fugir de la seva Cornualles natal i complir un somni. Veure fins on és capaç i assaborir la llibertat. Una llibertat que ha de mantenir fent de músic als carrers de les diferents ciutats que visita, on viurà experiències inversemblants i coneixerà gent de tot tipus, però que sobretot li faran (i també al lector) tornar a creure en la bondat humana.

Basada en una història real i escrita per la mateixa protagonista, Hacia el sol de Medianoche (The Ribbons are for Fearlesness en el seu títol original) és una d’aquelles històries de superació emocional que de tant en tant venen de gust llegir. Imprescindible per aquells que han somiat en deixar de banda la rutina i la zona de confort per anar a veure món i descobrir experiències. És, sobretot, una al·legoria al Carpe Diem.

Un èxit al Regne Unit que a Espanya ha arribat aquest octubre de les mans d’Ediciones Urano en castellà i, tot apunta, que també es traduirà en altres llengües. Una història que possiblement es porti a la pantalla per algun productor independent i captivi als amants de Hacia rutes salvajes (Into the Wild) o En la carretera (On the road).

Un viatge de més d’onze mil quilòmetres que es pot llegir acompanyat de la banda sonora que la mateixa Catrina, autora i protagonista de la història, ha compost especialment per seduir al lector. I ho aconsegueix. Tot es tracta de deixar-se portar i, sobretot, somiar desperts.


Des d’aquest enllaç podreu escoltar les cançons: http://catrinadavies.co.uk/ribbonsep/

diumenge, 28 setembre de 2014

Records d'estiu


"Quan santa Llúcia gloriosa es tragué els ulls perquè els homes no pequessin més a causa seva, Nostre Senyor va voler que la gent recordés per sempre aquest sacrifici i va sembrar, dins del mar, milions d'ulls màgics. Per això aquest ullets guarien el mal d'ulls, i les noies d'abans en tenien sempre algun a dins d'un mocador de seda perquè les preservés de les males mirades. Quan, de retorn del ball o d'una festa, la noia, ans de dormir, sentia que l'esguard d'un xicot li furgava massa endins de les entranyes i tenia por de trobar-se indefensa al seu davant, es recloïa dins la cambra, desfeia el mocador, es mirava una estona els ullets i quedava alliberada. L'endemà, el xicot no s'explicava que les seves llambregades, que havia cregut tan penetrants, haguessin resultat inútils i que la noia pogués mostrar-se indiferent."
[...]
"La prova que allò eren ulls de sirena i no una altra cosa és que encara, molt sovint, se'ls trobava aparellats. Quan n'arreplegueu un, si busqueu bé podeu trobar l'altre a la vora; el temps i el mar no han aconseguit d'esbarriar totes les parelles."

La llegenda del ulls de sirena de J. Palau i Fabre a Contes despullats.


I segons la wikipedia: Un ull de Santa Llúcia o de Sirena (entre altres noms) és l'opercle (literalment petita tapadora) d'una espècie de cargol de mar anomenada baldufa rugosa. Quan mor el cargol, la cargolina va per una banda i l'opercle per un altre.
Els ulls de Santa Llúcia tenen forma d'un disc pla el·líptic i dues cares: una amb una mica de relleu irregular, que recorda una guixa, de color marronós, marró-taronja o "gos com fuig", i l'altra polida i llisa, generalmnet blanca o blanquinosa, on es veu el dibuix d'un espiral de cargol que a alguns els recorda un ull màgic. És per això que se'ls coneix popularment com a ulls de Santa Llúcia (Llúcia de Siracusa). Són un recurs per a joiers com a pedra preciosa orgànica barata en anells, braçalets, amulets, etc.


I per mi: són records d'estiu, del meu Empordà amb la platja de Castell i Cala Estreta, i d'infantesa. Una infantesa que no vull deixar marxar. Perquè, què hi ha més bonic que conservar alguna cosa d'aquells nens que vam ser?