dimarts, 24 març de 2015

Cròniques d’un tripulant


Com un viatge que ha de durar dos mesos, acaba convertint-se en un viatge de dos anys?
Com  dirien a les pel·lícules o a moltes novel·les de llarga tirada, Crónicas de un tripulante és una història basada en fets reals. I tant reals que el que si explica està escrit pel mateix autor, l’Albert Gironès, un sitgetà apassionat pel mar que un dia, cansat de la rutina laboral i estressant que impera a Barcelona, decideix allunyar-se’n i ajudar a un amic a portar un veler des de la Península Ibèrica a Argentina. 

L’anhel de llibertat i aventures, el porta a embarcar-se en diversos vaixells i a fer parada des de Cap Verd a Austràlia, passant pel Carib, el Canal de Panamà, la Polinèsia Francesa i tantes altres illes del Pacífic. I acaba viatjant durant dos anys, amb parades més o menys llargues a determinats indrets, on coneix gent que d’una manera o altre el marcaran: en Pere, la doctora Carmen, l’Adolphe, la Tania...

Una crònica escrita de primera mà que et permet somiar i, fins i tot, creure en la generositat humana i l’intercanvi de cultures.
Sense ànim de ser una obra literària per excel·lència ni una novel·la d’aventures, Crónicas de un tripulante, que frega l’auto-edició, és una mena d’homenatge al mar i a tots aquells que es deixen endur per les passions. Ideal per els qui tinguin passions nàutiques i viatgeres, il·lustrat amb esbossos del mateix Albert i que inclou enllaços en codi QR a vídeos i fotos fetes pel mateix protagonista de la història, una bona manera de gaudir encara més d’aquest viatge marítim i literari si es llegeix a través d’un smartphone o tauleta com a suport visual.

La manera planera i informal d’escriure potser no el fan un imprescindible a les biblioteques, però si que el fan proper, directe al lector, i un indispensable per créixer mentalment si som dels que, a diferència de l’Albert, no tenim la valentia suficient per embarcar-nos en un viatge i allunyar-nos de la rutina que no ens deixa viure.

Cultura i somnis low cost, amanits amb fotografies que parlen: 



divendres, 20 febrer de 2015

‘Siddhartha’, un clàssic etern


Aturem-nos un moment i mirem al nostre voltant. Reflexionem, meditem i trobem-nos a nosaltres mateixos. Aquestes paraules que semblen estar tant de moda els darrers anys, juntament amb els manuals d’autoconeixement i les guies new age, no són noves. Hermann Hesse el 1922 ja escrivia sobre espiritualitat i hinduisme d’una forma que, efectivament, no ha passat de moda.

Amb un registre original, entre la narració i l’assaig, Siddhartha és una novel·la al·legòrica que narra la vida d’aquesta divinitat que dóna nom al llibre en la seva busca constant de saviesa. Inspirada en la vida de Buda i escrita en tercera persona, és un camí cap a la perfecció interior i personal.

Els qui coneguin, encara que només de forma incipient, l’hinduisme, reconeixeran alguns personatges de Siddhartha, com Govinda, Vasudeva o Kamala.

Hesse, guardonat més tard, el 1946, amb el Premi Nobel de Literatura, no s’entreté amb la descripció dels llocs (ja que vol donar preferència al discurs) però el lector els situa molt fàcilment. Coneixedor del què hi explica (encara que cal tenir present en tot moment que és ficció), precisament perquè Hesse, d’origen alemany, va viure una temporada a la Índia el 1910.


Tot i que no va ser editada fins més tard, el 1951 als Estats Units, va aconseguir gran notorietat a la dècada dels seixanta i encara avui és una novel·la que no passa de moda i recomanable per a molts tipus de públic. Un must a qualsevol biblioteca de clàssics, de moderns o de modernillos

dimarts, 25 novembre de 2014

Sol de finals de setembre


Unes ratlletes de llum es filtren a través dels porticons dibuixant formes geomètriques a la paret. Combinades amb el groc mostassa de la pintura fan un efecte entre misteriós i encisador. L’habitació queda a la penombra. La Maria es remou. Un dia que està sola a casa els pares i es desperta abans del que tenia previst. Com quan era petita, del llit estant, fa ombres xineses a la paret. Públic i titellaire són una mateixa persona. L’atrapasomnis que penja del capçal del llit ho observa tot.

–Tant d’atrapar els somnis i te’ls quedes tots per a tu!- murmura la Maria.

Ho pensa sovint. Amb la il·lusió que li feia tenir un atrapasomnis i ara els hi ha agafat mania. De tanta il·lusió que en tenia, n’hi van regalar dos. Un la Leònida, aquella noia mallorquina i estrambòtica de la universitat, que li va fer l’amic invisible per Nadal. I, creient-se original, li va regalar aquests filets, entre teranyines i plomes, que creia que ningú més coneixeria. Però es va equivocar. Just un dia abans, a la Maria n’hi havien regalat un altre. La seva mare l’hi va comprar i l’hi va posar sota el tió. La Maria sap que és obra de la seva mare perquè és l’única que sabia la il·lusió que li feia aquest objecte originari d’Ojibwa. Creia que no hi perdia res en penjar-lo sobre el capçal i deixar que els malsons es filtressin. Qui sap si funcionava. I, per si de cas, ja que en tenia dos, en va penjar un al seu pis d’estudiants a Barcelona i un altre a casa els pares. Ara ha comprovat que, efectivament, formen part de la tradició oral. Continua tenint malsons i havent de prendre valeriana de tant de tant.

La Maria es remou entre els llençols. Mira el despertador d’esfera. Són quarts d’onze del matí i continua estirada al llit. Li encanta que els seus pares estiguin fora per no haver de fer horaris. Llevar-se quan vol, menjar quan té gana, vestir-se amb biquini tot el dia com a substitut de roba interior i anar descalça. No donar explicacions.

Decideix que anirà a la platja. Per ser finals de setembre encara fa sol. ‘A aquest pas menjarem les castanyes a la platja, com passa els darrers anys’ - pensa.

Es posa la part de baix del biquini marró, agafa el cabàs de llunes que té ja sempre a punt i s'enfila a la bici.

Pedala i pedala. Es sent com la protagonista de Lucía y el Sexo. Però en lloc de Formentera a l’Empordà.
– Això és el paradís! – crida amb el cap alt i les mans esteses. I es sent com el personatge principal d’una pel·lícula de Julio Medem.

Deixa que la tramuntana li toqui a la cara i arriba a la Cala Corbs, una petita cala del Baix Empordà
Il·lustració de la fantàstica Paula Bonet
envoltada de vegetació. L’aigua està clara i transparent. Hi ha quatre persones comptades i -miracle!- cap família. Precisament això, que no hi hagi cap família amb nens, és el que més alegra la Maria. Tranquil·litat de veritat. Platja i un llibre.

Estira la tovallola sobre les pedres, es calça les xancletes de goma, entra a l’aigua, i s’entreté mirant els colors que fan les algues i el sol. Un eriçó és mou. Vigila de no punxar-se. Sort de les xancletes!. Recull plomes d’ocell que suren, volàtils i delicades, que han perdut el seu rumb. ‘Aquesta tarda intentaré construir un atrapasomnis’, es diu a si mateixa. Aprofitar-les, juntament amb els fils que fa temps que té guardats. Substituirà el regal de la Leònida pel nou, com les pel·lícules versionades. I s’autoconvenç que aquest funcionarà i deixarà la valeriana.

De tan absorta que està, no ha pensat en posar-se crema. Quan se n’adona veu que se li estan començant a cremar els genolls. Abans que no sigui massa tard torna a les roques, agafa el pot de crema solar del cabàs de llunes i s’unta. Amb petits cercles, de baix a dalt, es va posant crema per tot el cos. Primer a les cames, puja per la panxa, els pits, els braços. I acaba per l’esquena.

 – Vols que t’ajudi? – diu seriosa una de les tres persones restants de la caleta. Un home d’uns 58 anys que es mou com si res i no es fa estrany.
 – No, gràcies, ja puc- contesta la Maria. I somriu. Un somriure de colors i enlluernador.

I com qui fa ombres xineses amb les mans, conseqüència de no arribar-hi bé, es dibuixa petites figures a l’esquena.  Misterioses, fetes amb crema que s’evapora, però que en un pel·lícula de Medem serien com les ombres borroses que no la deixen dormir i tindrien un significat imprescindible per l’evolució de la història.

dimarts, 18 novembre de 2014

‘Paraules a mitges’, i la nit del 23-F

Tots recordem què fèiem l’11 de setembre, quan van caure les Torres Bessones de Nova York, de la mateixa manera que el alemanys recorden la caiguda del mur de Berlín ara que se n’ha commemorat el 25è aniversari o a Espanya es recorda, especialment, què fèiem el fatídic 11 de març quan quatre trens de rodalies de Madrid van patir un atac terrorista. I el mateix passa amb el 23-F, l’intent de cop d’Estat que els més grans s’empenyen en recordar de tant en tant.

I què passa quan no recordes res del què feies aquella nit o, simplement, estaves tant ocupat amb altres assumptes que te’n vas assabentar més tard? Dissimules. O amagues la veritat.

Aquesta és una de les claus de Paraules a mitges, l’última novel·la de la Blanca Busquets que gira en torn al que estaven fent l’Annabel, l’Albert, la Nina i en Joanet la nit en què el tinent Antonio Tejero irrompia al Congrés dels Diputats. El desencadenant de tot és la confessió del pare, just abans de morir, de que va matar un home la mateixa nit de l’intent de Cop d’Estat del 1981.

D’una manera càlida i delicada, l’escriptora, guanyadora del Premi Llibreter 2011 amb La nevada del cucut (ja ressenyada al blog), traça els pensament dels personatges d’una forma molt subtil i innovadora. Paraules a mitges és una novel·la psicològica, a vegades costumista, que et transporta a la vida de poble d’interior, on és essencial conservar les formes, guardar el bon nom de la família i no desviar-te del camí marcat. No és casual, doncs, que l’obra es situï entre Barcelona, un poble de les rodalies de Vic i Ripoll. Banyats per la boira i amb la presència del Ter, que sense que es mencioni, el lector por intuir.


Literatura catalana en estat pur, on l’entorn i els secrets marquen per sempre els protagonistes. Paraules dites a mitges i veritats que es donen per sobreenteses. Segell Blanca Busquets en estat pur.

*Publicat al portal cultural La Cultura No Val Res

diumenge, 26 octubre de 2014

Octubre

Amb el canvi d'hora arriba la tardor. Les tardes tristes de diumenge i els poemes.


La lentitud s'amaga darrera les muntanyes,
poc a poc va fent miques el dia,
sense pressa.
Els color canvien.
Tot és roig, marró, carbassa.
Una lleu tramuntana i ens posem els guants,
com els estornells, que han fugit a arrecerar-se.
Ja no queden gavines,
ni grocs, ni blaus, ni sol que escalfa.

S'han amagat les formigues i han sortit els mussols.