dilluns, 12 de desembre del 2022

La lectura ens salva

Ara just fa un any, durant la presentació del darrer llibre d’en Jordi Cuixart a la llibreria Ona de Barcelona, Aprenentatges i una proposta, en Cuixart explicava que va proposar-se enfocar la seva estada a la presó com si fos un retir espiritual. Costa de creure, però només calia veure la serenor amb la què en aquell moment explicava les coses i la poca rancúnia que tenia cap a certes persones i circumstàncies (desconec si això segueix així).

En Cuixart, durant la seva estada a la Presó de Soto del Real i al Centre Penitenciari de Lledoners, va començar a practicar meditació, a fer ceràmica i a llegir o rellegir tots aquells llibres pendents. Si d’una cosa es disposa a la presó és de temps -el que falta a molts dels que ens creiem lliures-. La màxima d’en Cuixart, doncs, era “estar concentrat en un mateix” per poder trobar la felicitat dins seu, ja que, com ens recordava, en les circumstàncies que es trobava, la felicitat no era precisament a fora.

És molt bonic pensar que un pot trobar la felicitat en les lectures i que ens facin oblidar el que estem vivint i les circumstàncies que ens envolten. Per alguns, per exemple, llegir va ser imprescindible durant el confinament. Per altes -jo inclosa- va se impossible trobar la concentració per fer-ho.

A Aprenentatges i una proposta en Jordi Cuixart anomena moltíssimes lectures que va fer durant aquests quasi quatre anys entre reixes. Un dels primers llibres que va llegir -i re-llegir- va ser Tòquio blues del japonès Haruki Murakami -que aquestes alçades ja no necessita presentació- i, preguntat per l’ocasió, Cuixart ens recordava que una de les lectures que més el van marcar va ser Walden, o la vida als boscos, un relat basat en fets reals de l’escriptor i pensador Henry David Thoreau, que va passar en una cabana dos anys, dos mesos i dos dies, on observa la natura i el canvi de les estacions.

Darrerament el pas del temps està més present que mai en les vendes editorials -només cal tenir present l’èxit del quartet estacional de l’escriptora Ali Smith-, la qual cosa em fa pensar que potser estem massa poc connectats amb la natura i hem de valorar seriosament substituir la vida a les ciutats per veure el canvi de colors de fulles dels arbres -més enllà d’una escapada de tardor a la Fageda d’en Jordà-.

La lectura, com el contacte amb la natura, fa de salvavides en situacions extremes. I ja està el món prou boig com per començar a pensar en “salvar-nos” d’alguna manera, no?
 

dijous, 17 de novembre del 2022

Museus immersius: un nou espai per l’oci

Tot allò immersiu i interactiu passa a dirigir-se a la figura del consumidor enlloc de a la figura de l’espectador o el visitant, fent del museu més un parc temàtic que no un espai museístic en si.

* Un article que tenia penden de publicació i que (perquè no?) publico al meu blog perquè per alguna cosa és meu.


Els promotors del projecte del Museu Hermitage de Barcelona volen impulsar ara un museu d’art digital a l’antiga fàbrica Godó i Trias de l’Hospitalet de Llobregat -o així ho anunciaven fa uns dies la majoria de mitjans de comunicació catalans-. La idea dels promotors, el fons d’inversió Varia Investment Cultural, és “obrir un nou espai cultural destinat a la recerca, a la creació i als nous formats artístics digitals”, expliquen, entre altres.

Es veu que es tracta d’un projecte “totalment diferent” del que s’havia previst fa uns anys amb l’obertura de la nova “franquícia” de l’Hermitage que havia de tenir lloc a la Nova Bocana del Port de Barcelona i que encara està immers en un procés judicial.

El nou projecte passaria a anomenar-se “The Factory Museum” -perquè ja sabeu que tot allò que es bateja en anglès sempre queda més internacional- (ironia mode on). A banda d’algues obres físiques, l’espai també donaria lloc, principalment, a experiències immersives. I, possiblement, aquí sigui on rau la “trampa”: fer que el visitant tingui més una experiència d’oci a través de les noves tecnologies, que una experiència estètica per a la reflexió. Tot allò immersiu i interactiu passa, d’aquesta manera, a tenir com a centre i a dirigir-se a la figura del consumidor, enlloc de a la figura de l’espectador o el visitant, fent del museu més un parc temàtic que no un espai museístic en si. I què voleu que us digui, que amb Port Aventura i les atraccions 5D de les fires ja anem servits.

Tot i que encara no hi ha res tancat al 100%, el projecte, doncs, té uns quants dels ingredients necessaris per esser un producte més del màrqueting cultural que ens envolta -AKA projecte empresarial-, possiblement més preocupat de que surtin els números (i d’engrandir-los) que de transmetre els valors de la cultura als ciutadans. Segurament no ens hauria de sorprendre si tenim en compte que darrera de tot plegat hi ha un fons d’inversió. I, per si encara en dubtàvem, la cultura no s’escapa ni de la globalització ni de la mercantilització, creant marques i maneres de fer extrapolables a qualsevol ciutat i a qualsevol part del món (en són exemples clars les exposicions immersives de Gutav Klimt o Van Gogh creades per Nomad Art).

Per acabar-ho d’arrodonir, si el projecte tingués llum verda, l’espai seria reformat per RCR Arquitectes, probablement l’estudi d’arquitectura del nostre país més reconegut internacionalment arran d’haver rebut el Premi Pritzker el 2017. Així que, com a idea empresarial, el projecte no pot estar més aconseguit. El dilema moral, però, ve en reflexionar si culturalment val més això que res (perquè unir cultura i empresa sempre és complicat), i si aviat ens haurem de conformar amb les engrunes si no podem tenir el pa sencer -perquè en ple segle XXI parlar d’alta i baixa cultura ja no es porta...-.

dimecres, 2 de març del 2022

L'estampa


L’estampa m’impressionaria de bonica, si no fos veritat. 
Cau la neu amb flocs compassats. 
El cel és blau, uniforme. 
La gent s’ho mira des de la finestra. 

Sembla que afluixa, però de sobte hi torna. 
El compàs dels cristalls diminuts que cadascú es mira fixament, 
com si es tractés d’un viatge al més enllà. 

 L’escalfor esmorteïda de la llar de foc ja no contrasta amb la imatge de fora. 
La neu s’anirà desfent, mica en mica. 
Potser així tindrem aigua -esperem que no sigui una primavera seca-. 
Ara ningú ho diria, veient el que cau del cel. 

Ens ho mirem des de la finestra. 
Perquè el que cau a fora són bombes, fetes de cristalls i de rancúnia. 
Mirat així, probablement sigui una primavera seca. 
Seca d’humanitat.

 

dilluns, 18 d’octubre del 2021

‘Los Pescadores’, quan religió i pecat van de la mà

John Steinbeck, Sándor Márai o Evelyn Waugh, només per anomenar-ne alguns, son escriptors que han narrat una part de la societat de la seva època de forma precisa i excel·lent, fins arribar a ser coneguts arreu i traduïts en vàries llengües.

Per això, sorprèn que escriptors com el danès Hans Kirk no hagin tingut la transcendència ni l’aclamació internacional que es mereixen. Nørdica Libros
(editorial independent especialitzada en literatura nòrdica que cada dia em té més el cor robat) ha mirat de posar-hi remei amb la primera traducció al castellà de Los Pescadores, una obra mestra de la literatura nòrdica i la novel·la més llegida i venuda de la història de Dinamarca.

Escrita el 1928, narra la història real del conflicte entre els habitant de la ciutat de Gjøl, a Dinamarca, i un grup de pescadors que s’hi traslladen des de la costa del Mar del Nord. Els nouvinguts, seguidors de la fe cristiana estricta de La Missió Interior, divergeixen amb els autòctons, que tenen costums més oberts i tolerants.

L’obra, la primera del periodista i advocat Hans Kirk, és essencial per comprendre el fonamentalisme religiós que afecta la vida de les persones. Narrada amb una prosa lenta i planera, la història permet endinsar-se a les entranyes del fiord i conèixer la Tea, extremista en cerca constant de l’acceptació i el consol, contrària a les passions i enemiga de la luxúria que, com el seu propi marit, Jens Røn, o la seva amiga Alma, recorren al salms i a la Bíblia per aconseguir el perdó de Déu.
A l’altre costat, i amb més moderació, personatges com la Mariane o l’Anton Knopper, per qui no tot és blanc o negre i els matisos hi són presents. Al centre, la Tabita o la Katrine, els qui pateixen la fe dels altres.

Tot i que pot semblar lenta al principi, la novel·la agafa ritme a mesura que avancen les pàgines, i Kirk va teixint les relacions dels personatges de la comunitat de la mateixa manera que es refereix constantment a la trama de xarxes per la pesca d’arengada al fiord. 

Realisme social de l’època encara vigent als fonamentalismes d’avui. Potser, com els danesos, també s’hauria d’incorporar aquesta obra com a lectura obligada a l’escola.

divendres, 3 de setembre del 2021

Dics

M’he quedat seca.
S’han construït dics,
com qui carena una nau lluny del mar.
Ja no em queden idees,
només aquelles restes brutes, salades, d’envestir el temporal.
Tombo de quilla i perdo el rumb.
Necessito tornar a sortir a navegar la vida.