dimecres, 6 agost de 2014

‘La filla del curandero’ un altre clàssic d’Amy Tan que uneix tradició i modernitat

Dues generacions unides pels records i les dualitats. La Ruth és una escriptora que fa de negre. Escriu llibres, principalment assajos i d’autoajuda, que més tard firmaran altres. Casada amb un company de ioga
separat i amb dues filles, esdevé el prototip de xinesa-americanitzada que ens imaginem: viu al país capitalista per antonomàsia i està en busca d’allò zen i autèntic. La seva mare, xinesa de naixement i resident americana per obligació, lluita contra un Alzheimer incipient i deixa escrites les seves memòries, que més tard trobarà la Ruth.

És, precisament, la plasmació d’aquestes memòries el més interessant de La filla del curandero. En elles, la vella LuLing escriu sobre la seva infància i joventut en una aldea xinesa. Amb l’acurada descripció dels llocs i les reminiscències al passat i a les tradicions de Xina, ningú diria que l’escriptora, l’Amy Tan, és una escriptora estatunidenca, filla d’immigrants xinesos nascuda el 1952, i no una pròpia protagonista d’aquella època nascuda a principi del segle XX.

El llibre es divideix clarament en dues parts: l’actual vida de la Ruth (el més fluixet) i les memòries de la LuLing, la seva mare, on la ‘Tita Querida’, qui va cuidar de la LuLing en la infància, esdevé un del principals personatges. Com a totes les memòries familiars, s’hi amaguen secrets i rancors que serviran a la Ruth per entendre perquè la seva mare és com és i es comporta com ho fa. Amb aquestes memòries queda més eloqüent que mai que “tothom té un passat”.


Amy Tan, coneguda principalment per la seva obra El club de la Bona Estrella, esdevé una escriptora referent en descriure relacions i conflictes entre mares i filles de cultures i generacions diferents. Darrerament és notícia per la seva última novel·la El valle asombroso (que encara no té traducció en català!).

Un bona lectura per aquest mes d'agost!

dimarts, 17 juny de 2014

'La Salvatge', possessió i control

El Mite de Pigmalió conreat a l’extrem. Una narració que irradia desig, possessió i autodestrucció.
La Dorothy, una noia de catorze anys, cabells vermells i cara pigada, arriba a casa d’en Joaquim Simon, a Barcelona, des dels Estats Units; amb passaport falç i arrossegant el pes dels esdeveniments de la seva vida. "La cara era pàl·lida i coberta de pigues. Bruta, també. Com la lluna reflectida en un bassal de fang. Una gitana, segur".

A partir d’ara passarà a ser la Dolores Mendoza, neboda del mateix Quim, ric i divorciat, que no tindrà cap més feina que convertir la Dolores en allò que ell sempre havia somiat. Com al Mite de Pigmalió, l’escultor que crea una estàtua tant perfecta i bonica de la que s’acaba enamorant, en Joaquim voldrà millorar de manera obsessiva a la Dolores. Fins arribar a la destrucció.

Isabel-Clara Simó va rebre amb La Salvatge el Premi Sant Jordi 1993, un dels més reconeguts de l’esfera literària catalana, i que li va servir de preludi de tots els guardons que rebria anys més tard, encara fins al dia d’avui. Una de les escriptores més prolífiques de l’escena catalana i que ens ha donat obres, tant adultes com juvenils, molt llegides (Joel, El gust amarg de la cervesa, Històries Perverses, L’home que volava en el trapezi...). Per mi és, sense cap mena de dubte, una autora contemporània de capçalera, de la que n’he fet diverses ressenyes i que intento retrobar de tant en tant.
La història de La Salvatge és angoixant i commovedora a l'hora. Recomanable per adults i per joves.

diumenge, 8 juny de 2014

Entre núvols i PCs

I a vegades escric contes, textos, i tot el que em passa pel cap...

Entre núvols i PCs

La Berta em mira, distreta, mentre tecleja al seu ordinador. Li torno la mirada i veig que està més enllà. Més enllà de la pantalla, de l’oficina i dels núvols. L’ambient s’ha anat calmant a mesura que transcorre el matí. El cafè fa el seu efecte, però a vegades el contrari. Desperta tant que ens absorbeix en la feina i ens adorm dels altres. A les nou tothom arriba revolucionat, encén la pantalla i mentre es descarrega el correu fa un repàs ràpid a la premsa on-line. Com era treballar sense premsa gratuïta en línia ni cafès per emportar?
Miro per la finestra. Tinc sort. Des d’aquest nou despatx veig el carrer. Sé si plou, si fa sol o si s’acosten núvols. La Berta avui està com el temps. Amb núvols al cel, però temps inesperat. Sembla un dia normal, però saps que en qualsevol moment aquests quatre núvols poden xocar entre ells i fer caure una tempesta. És el que té la tardor.

Al matí els jubilats contemplen les obres del parc. A la tarda els nens acabats de sortir de l’escola omplen el carrer entre xivarri i salts. Des que m’assec al costat de la finestra ja no porto rellotge. Com qui es xucla el dit i sap d’on ve el vent, en tinc prou en mirar a fora. El ritme de la gent marca les hores, que passen lentes a la feina. I la Berta continua absent.

Repasso comandes i pressupostos. I mentrestant penso: “Quin dia ens substituiran les màquines?”. Quan arribi aquest dia només espero que ens prejubilin a tots i jo tingui temps per visitar museus o exposicions. Potser quan em prejubili li diré a la Berta si em vol acompanyar a fer sortides culturals. I també a la muntanya. Perquè com que tindré molt temps lliure, podré fer-ho tot. –Ja estic fent volar coloms!

Avui la Neus, la nostra cap, no hi és. Potser per això, tot i ser un dia habitual, es nota un no sé què a l’ambient. La gent treballa, però sense estrès. Alguns amb cascs a les orelles. En Pau, fins i tot, diria que taral·leja una cançó. Deu ser dels pocs que no voldria que el prejubilessin. Veus que gaudeix llevant-se cada dia i venint a treballar. De tant en tant fa bromes, somriu i parla de la seva vida personal entre tupper d’arròs i de pollastre. És el més jove de tots i no li agrada cuinar. Encara gaudeix de venir a treballar perquè se sent un afortunat de poder-ho fer.

–No tothom de la meva generació pot treballar!– ens recorda a vegades.

A fora comencen a caure gotes.

–Ja és mala sort! Un dia que podríem dinar al parc sense presses...

I això últim ho dic en veu alta. La Berta s’ha sobresaltat. Sembla que ha tornat a aterrar al despatx. La pluja s’accelera.

–M’he deixat les botes d’aigua!–, murmura indignada.

I em mira, amb els ulls desorbitats.

–On és la Neus?–, pregunta.

–Ha hagut d’anar a Madrid–, contesto.

I com qui no vol la cosa, afegeix: –M’he enamorat d’una dona.

dilluns, 26 maig de 2014

‘Lolito’, el mite adolescent i reformulat

L’Etgar beu te amb Nesquik. Símbol inequívoc d’estar entre la infància i el món adult. Viu en un món hiperconectat, l’actual, on a vegades és difícil separar allò imaginari del que és real. Per què, tot el que hi ha a la xarxa existeix?

Deprimit arran d’esbrinar (també a través d’Internet, beneït Facebook!) que la seva xicota s’ha embolicat
amb una d’aquelles persones odioses i que no et voldries trobar al carrer, es refugia a casa seva. En té prou amb alcohol i un ordinador. Aprofita que són vacances i el seus pares són fora per fer-se l’amo de la casa amb només 15 anys. Sols sortirà per passejar l’Amundsen, el seu gos, i la resta del temps se’l passa borratxo i xatejant en un d’aquest xats, estil Terra o mIRC, que ara només recordem els que ens acostem o passem de la trentena.

És precisament en un d’aquest xats, barreja de sexe i situacions esperpèntiques, que coneix a la Macy, una dona de 45 anys que no tardarà en convertir-se en la seva ciber-amant.

Ben Brooks, sense cap intenció, reformula l’obra mestre de Nabókov, convertint la Macy en un Humbert Humbert particular i fent d’Etgar el protagonista per excel·lència.

De lectura fàcil però escriptura fluïda i repensada. El lector anirà percebent a mesura que llegeixi, que una obra d’aquest tipus és més complicada d’escriure del que es pugui pensar a primer cop d’ull. Brooks ho sap, i sense intel·lectualismes ni fer-se l’interessant, ho explota.

A vegades el mateix Etgar té pensaments irracionals com en Galen a Terra (David Vann, 2013) i similituds d’adolescent contradictori amb al protagonista de Submarino, l’Oliver Tate (Joe Dunthorne, 2011). Es pot dir que s’està creant un nou gènere, on els protagonistes són adolescents desvergonyits en un món pensat pels adults?

Tot i que Brooks és britànic (Gloucestershire, 1992), part de Lolito ha estat escrita a Barcelona. 

*Publicat al portal La Cultura No Val Res

divendres, 25 abril de 2014

ING Direct millora


Els anuncis d'ING Direct (conegut per la Cuenta Naranja) crec que són bons com a idea, però els falla alguna cosa: la música, la veu del narrador, el ritme... Darrerament volien transmetre valors i remoure alguna cosa dels espectadors (si m'aneu seguint al blog, veureu que és un tema que m'agrada) i alhora fer gràcia, ser "moderns". I n'hi una cosa, ni l'altra. Però als d'ING sempre els faltava un no sé què. No eren prou touchables.
La sèrie d'anuncis 'De repente', per exemple. O el que tracta el poder dels 'Cinc Minuts'. Oi que la idea és bona però no està ben resolta?







Diria que alguns d'aquest anuncis, si més no els de la sèrie 'De Repente', estan fets per l'agència de publicitat Sra. Rushmore, bastant en boga cap a l'any 2010 (darrerament sembla que ha perdut pistonada), que no l'han acabat d'encertar estèticament. I la imatge que té la gent d'ING Direct, malauradament (o no), és la de "Matias Prats y su Cuenta Naranja".

Però la meva sorpresa va ser quan, l'altre dia, van passar per la TV el que semblava un anunci del Festival l'InEdit i, sorpresa!, era d'ING Direct. 
Desconec quina agència ho ha fet, només sé que la seqüència del spot és del documental de Scorsese 'No Direction Home', i que Dylan ha donat el seu vist-i-plau per l'ús. Només em queda dir: Well Done!